Guerra per amor. Capitol 4.

Capítol 4. Amarat.

La petita Amarat al cap d'unes hores es va despertar i va veure sobre la seva

tauleta de nit el llibre que el seu pare li estava llegint. Mai abans havia vist per

dins aquest llibre. Va sortir del seu llit, va mirar per l'escletxa de la seva porta,

per si el seu pare estava per allà. En veure que no estava el va agafar. Va

començar a llegir i es va adonar que estava tot escrit en primera persona, i no en

tercera com ho explicava el seu pare. S'ho estava inventant tot mentre ho anava

llegint. Va tancar el llibre i en el primer full posava "Diari de Gorka Casbena".

La petita curiosa, va començar a llegir en veu baixa on ho va deixar el seu pare.


- “30 d'abril de 2012. Avui és l'últim dia del festival. És el dia en què més grups

coincideixen. A part dels grups, per el que a mi em semblava, aquest dia no era

l'únic que coincidia. Jo em vaig aixecar bastant confús amb el que va passar la

nit anterior. I si em vaig precipitar?, i si es va sentir malament a la meva reacció

d'abraçar i besar?, i si ja no em parla més?. No sabia com reaccionar. Volia

parlar amb el meu cor i raonar amb meu cap. Havia, d'alguna manera o d’altra,

coincidir sol amb Amarat per saber que és el que pensava del que ha passat la nit

anterior-...”.

Amarat?, La petita acabava de descobrir com es van conèixer els seus pares.

Fascinada per la història va decidir seguir llegint. "... -Tenia por que digués: -

Parlar?. No tenim res a parlar, ja que ahir a la nit no pas res entre tu i jo-. Vaig

sortir de la meva botiga per dinar. Allà fora hi havia la pèl-roja, Laba, que feia

una estona que s'havia aixecat. Em vaig asseure al seu costat i varem començar a

xerrar. - Com has dormit? - Li vaig preguntar suposant la resposta. -Bé, encara

que al final tenia una pedra al maluc que no em deixava pegar ull. Però un cop

m'he acostumat a ella, m'he introduït de nou en els meus somnis-. Em va

respondre entre rialles del que ha passat. -I tu, què tal va estar el concert del

tribut a Extremoduro?-. Em va preguntar Laba. -Doncs la veritat és que bastant

bé, el van clavar molt. Fins hi tot, semblava que fos el veritable Extremoduro-.

Li vaig respondre amb tota sinceritat. A la poca estona va sortir Amarat, va

agafar la seva cadira i es va asseure al meu costat. -De què parlàveu?- Va

preguntar interessada Amarat. -Res, li preguntava a Gorka que tal el concert del

tribut a Extremoduro. Segons sembla us ho vareu passar bé-. Va respondre Laba

sense contemplacions. -Si la veritat és que va estar bé la nit-. Va estar bé la nit?.

A que es referirà Amarat amb aquesta frase. A cas li va agradar el que va

passar?. Estava desorientat i necessitava el moment amb el qual parlar amb

Amarat.

Al cap de mitja hora, van començar a sortir els meus amics de les tendes de

campanya. Després d'esmorzar ens varem anar a comprar el menjar com la resta

dels dies que varem estar per allà. Amb una diferència. Amarat i Laba també

venien amb nosaltres a comprar. Havia de trobar com fos, la manera de quedar-
me sol amb ella. Però, com ho feia?. Com podia dir-li a Amarat que volia parlar

amb ella?. O, com em treia els meus amics i Laba sense que notessin res?. Laba

necessitava anar al lavabo, i buscaven un bar al qual fer les seves necessitats.

-Amarat, tia. Em pixo viva. Acompanya'm a algun bar a prop-. Al que ella li va

respondre. -D'acord. Per aquí crec recordar que hi havia un bar. Si, mira. Allí

està-. Va dir Amarat. -Nosaltres ens anem un moment. Aneu vosaltres davant,

després us agafarem-. Va dir Laba a tots els que érem allà. Jo volia seguir-la.

Però, i si se sentien incòmodes per anar darrere d'elles?. Al final vaig decidir

anar amb els meus amics. Si ella no em deia res, jo tampoc. No li hauria

d'importar molt quan passava de mi.

Entrem dins el supermercat i estava a rebentar. Com sols volíem pa i poc més,

decidirem anar a algun supermercat més petit. Trobem un forn, però no quedava

pa. -Crec que a aquest pas haurem de menjar les pedres que hi ha al camí. No hi

ha pa en cap lloc, i a aquest pas crec que no menjarem avui-. Vaig dir entre tanta

impotència. Però va ser quan trobarem una botiga petita on només havien quatre

gats i tenien de tot. Jo vaig agafar el pa que em feia falta i els meus amics van

agafar el que els feia falta a ells. De camí al càmping, un dels meus amics es va

apropar a mi. Era en Cosli. -Per què no véns amb nosaltres als concerts?. No

t'adones que t’apegues a elles i vas de acoblat?-. Al que jo vaig contestar,

-D'acoblat?. Elles no em diuen el mateix. És més, diuen que els caic força bé-. -

Ui!. Clar que els caus bé. Creus que et diran a la cara que t’apegues a elles com

una paparra. No hi no vull jutjar-te, només aconsellar-tho perquè t'adonis del que

està passant en realitat-.

Un cop al càmping, ens posarem a fer el menjar. Però, poc abans de començar

tots a menjar van arribar Laba i Amarat de comprar el seu menjar. - On heu anat

a comprar? -. Vaig dir dubitatiu. -En comptes d'anar al supermercat d'aquests

últims dies hem anat a un que és a prop del càmping-. Li va respondre Laba. –

Llavors, heu anat a aquest que hem anat nosaltres. Que estrany que no ens

topéssim-. Vaig dir mig somrient. Quan van acabar de dinar van començar a fer

plans...- "
Va ser quan la petita Amarat va escoltar alguna cosa a l'habitació del seu pare.

-Ich will... Ich will...-. El mòbil de Gorka va començar a sonar amb la seva

melodia de Rammstein. Era un número desconegut. -Qui serà a aquestes hores de

la matinada?. Diga'm?. Sí, jo vaig ser el seu marit, Gorka. Passa alguna cosa?.

Què li a que...?. Però .. però... Està bé?. D'acord de seguida vaig-. En Gorka li

deixo una nota a la seva parella explicant el que va succeir:

Alciu, Amarat a tingut un accident de trànsit i aquesta està l'hospital molt greu.

En aquests moments esta lluitant entre la vida i la mort. Vaig a veure com està.

Tin cura de la petita Amarat mentre jo soc fora. Petons.

La petita Amarat, va escoltar passos cap a la seva habitació, i se'n va anar corrent

cap al seu llit. Es va gitar i es va fer la dormida. Va veure com en Gorka, son

pare, treia el cap per la porta per veure com estava i va marxar. En Gorka va

agafar les claus del seu cotxe i se'n va anar a l'hospital a veure a na Amarat. Un

cop allà, va anar a l'habitació on era l'accidentada Amarat. -Fotre, està feta pols.

Com a passat? -. Li va preguntar al metge que el tractava. -Segons els policies

que la van auxiliar, un home bastant ebri es va saltar un semàfor en vermell, i es

va encastar contra la porta de Amarat mentre tornava de la feina, causant-li greus

pèrdues de sang i possibles paràlisi i pèrdues de memòria. Si no surt d'aquesta,

atès que l'únic familiar viu que li queda és la seva filla menor, tens que signar

aquí, donat que un dia fóreu marit i muller, afirmant que ella tornava de la feina i

no anava èbria-. - I què hi ha del ebri?-. Va preguntar en Gorka espantat. -Es va

donar a la fuga. I a aquestes hores, encara ho està buscant la policia. El cotxe el

va abandonar al mig de la calçada, i va començar a córrer. Segons fonts, perdia

força sang, si ningú l'atén podria morir. I si ho fes en algun hospital,

immediatament el detindrien. Pel que li demano un mínim de paciència-. Va dir

el doctor sense més a Gorka. -D'acord, jo em quedi al seu costat. Si es despertés

o hagin novetats en dic-. Mentre, la petita Amarat a sa casa, quan va veure per la

finestra que el seu pare ja va marxar amb el cotxe es va començar a preocupar. I

per deixar a part les preocupacions, va tornar a agafar el diari del seu pare i va


començar de nou a llegir.

Guerra per amor. Capitol 3

Per causes personals no he pogut posar dilluns passat. Avui posaré el que ja haurien d'estar. Disculpeu les molèsties.

Capítol 3. Batalles perdudes.

29 d'abril del 2012, la pluja queia del cel sense parar, semblava acarnissar-se amb els rockers que van acudir al festival. Però el mal temps que feia al matí no era problema per al que hauria a partir de mitja tarda fins passat el següent dia. Quan en Sen va anar tenda per tenda repartint l'esmorzar, ja que estava plovent, i el menjar estava a la seva tenda i era l’únic que portava paraigües.-Voleu esmorzar ja?-. Va cridar en Sen des de la seva tenda. –Sí, ves portant cap ací el menjar-. Va contestar en Cosli. –D’acord!-.  La pluja va cessar per un instant, i va ser quan van aprofitar per anar a per la compra per a aquell dia. –Vinga abans de que torne a començar a ploure. Tenim que anar a per el dinar d’avui-. Va dir en Osimej. –Bé, mira-ho per el bon sentit, no tens que pagar a cap casa per dutxar-te-. Va dir en Sen a rialles. –Si, lo mal es que no me portat el sabó, ni tovallola-. –Tranquil, jo n’he portat. Si vols t’heu deixo quan arribem al càmping-. Va respondre el de les rastes, també entre rialles. Un cop al supermercat, encara a la porta, van veure la immensa quantitat de gent que hi havia. -Esteu segurs que voleu entrar aquí? -. Va preguntar sarcàsticament el de les rastes. -Si el que vols és mullar-te i caminar, segueix tu, nosaltres ens quedem aquí. Almenys jo-. Li va respondre Cosli. Finalment van entrar tots en aquell supermercat. Una vegada van agafar tots el que volien menjar, van tornar a fer la cua de trenta minuts, però aquest cop no van veure les veïnes. De fet, el jove de rastes no les havia vist en tot lo dia.

A l'hora de dinar, van menjar de nou amb les veïnes que van arribar de comprar abans que el jove de rastes i els seus amics, donat que elles anaren a un supermercat que hi havia menys gent. Després d'haver menjat tots junts, les veïnes van començar a fer plans de concerts. Aquest dia pocs concerts havien que valguessin la pena, com ho era el tribut a Extremoduro. De nou el mal temps feia de les seves i va començar a caure una mica de calamarsa. Això, tot i no haver concerts que valguessin la pena no va parar als tres joves per anar de marxa. El jove de rastes va aprofitar aquest moment per fer amistat amb les dues noies. En acabar el concert de les vuit de la tarda, el jove al costat de les seves veïnes, van baixar al càmping a sopar. En acabar, van anar als concerts que quedaven aquella nit. La noia que li agradava al cap del jove era la pèl-roja. Però, quan aquesta noia li va agafar de la mà per endinsar dins del públic, el jove de rastes no va sentir res de res. Com si una altra noia qualsevol li hagués agafat la seva mà. O això és el que ell creia. El cor havia de contestar a l'acció que li acabava de passar, amb el típic i fotut pessigolleig a l'estómac de quan realment estàs pillat per algú. La següent batalla estava a punt de començar, i no trigaria molt. Passaren el concerts, i al final va arribar el tercer concert des de que tornarem de sopar. Tots ho estàvem passant d’alló més bé. Però al acabar el tercer concert, la pèl-roja estava cansada i volia anar a dormir. Ja que l'endemà tocaven molts grups que coincidien i volia anar a tots els possibles. La noia de tirabuixons li va proposar al jove. -Vols que anem els dos al tribut d'Extremoduro?-. El cap del jove anava darrere de la pèl-roja, no va veure cap impediment algun. -Si, em sembla bé-. Després d'acompanyar a la pèl-roja a dormir, se’n varen anar tots dos a aquest concert.

Però abans havia un altre concert, en el qual s’endinsaren dins de la multitud de gent, i perquè ningú es perdés, van tornar a utilitzar les mans. La noia de tirabuixons li va donar la mà i ... Boom!!. Com el Columbia davant els ulls de milions i milions d'espectadors, allà va explotar el que aquell noi mai s'hagués imaginat. S'havia enamorat?. No ho sabia ni ell. Quan la noia li va agafar de la mà va sentir el que devia haver sentit amb la pèl-roja. El pessigolleig a l'estómac, que et fa sentir diferent a la resta de les persones que tens al teu voltant. Fa que aquesta noia que tens i que vols, sigui especial per a tu, i li faràs gaudir la seva vida, la teva vida i l'amor que us atrau als dos cònjuges. Atès que el cor va respondre a aquesta acció sense ser esperada pel jove, el cor va guanyar aquesta batalla qual cavall de fusta ple de grecs va entrar infiltrat a Troia per finalitzar la seva missió. El pessigolleig que tenia a l'estómac era d'un costat cap a l'altre. L'havia tingut davant seu i no sabia que a qui realment volia era a ella, i no a la pèl-roja. La bellesa exterior de la pèl-roja eclipsava aquesta. En arribar al centre es van deixar anar les mans, però el jove, sense saber per que ja no se la podia treure del cap. Aquesta vegada, el que havia al cap era correcte, atès que les ordres arribaven directament del cor. Una batalla més guanyada pel cor i el seu aliat, la confiança. El concert es va anar animant, i els joves amb ell. El nostre amic de rastes sabia el que es jugava, però com que ja no la podia tornar a veure, s’arriscà. No volia penedir tota la vida de no haver-ho fet. S’arriscà a fer el que no, amb la pèl-roja. Li agafava de la mà, però a la poca estona es soltaven. El noi li posava el seu braç sobre l'espatlla d'ella mentre saltaven i cridaven fins  deixar-se la veu.

Tot passava molt de pressa, i el jove no volia que aquella nit s'acabés. Va ser tant el que sentia per ella, que no va voler deixar-la anar en tot el concert. En acabar aquest concert, van anar directament al tribut d'Extremoduro, però abans deurien sortir d'aquella manada de gent i arribar a temps a l'altre concert. Per a això havien de sortir de la mateixa manera que van entrar, agafats de la mà. Es van tornar a agafar de la mà per sortir, entre entrebancades del noi i la gent volent sortir gairebé perd a la bella noia de tirabuixons. Es va agafar bé a ella i van sortir d'aquell caos. Però aquesta vegada no es van soltar. El jove va notar les seves fredes mans i que patia molt amb aquell fred, i va ficar les delicades mans a la butxaca de la seva dessuadora de Megadeth. Alhora, el jove noi va posar la seva mà esquerra per donar-li més calor i no agafés fred. El jove, enllaçat d'aquell sentiment, sense voler li va començar a acariciar les mans. I d'aquella manera van ressorgir els pessigolleig de l'estómac. Que sens dubte li feien riure i sentir-se feliç al seu costat. Per fi van arribar al tribut d'Extremoduro, i allà agafats de la mà el jove es va posar davant seu i li va ficar també l'altra mà. D'aquesta manera mantenia les dues mans de la jove calents i alhora estaven arrimats. El concert va començar, els joves es van posar de front a l'escenari, sense soltar-se les mans. El concert començava marxós amb "So payaso". Cançó amb la que el jove li tirava indirectes entre estrofa i estrofa, mentre el mirava a la cara. –Puede que me deje llevar, puede que levante la voz, y puede que me arranque sin más. A ver que me dices después...- Li cantava el jove a la noia de tirabuixons. –Me tiemblan los pies, a su lao. Me dice que estoy descolorío. La empiezo a besar, a ver que me dice después-. Sense pensar-s'ho dues vegades va continuar cantant-li mentre mirava a aquests ullassos que tenia. I així van començar les abraçades, petons al front, descendint poc a poc a la cara, arribant finalment al coll. Ella es deixava besar, de manera que el jove no li devia importar. Però tot i això, ell va pensar que s'havia precipitat. La gent ballava a empentes, i aquest per protegir-la es va posar davant d'ella i va començar a tornar les empentes. Tot semblava confondre al jove. A cas s'estava aprofitant ella amb l'amor en la què l’estava tractant?. O, ella només deixava actuar al noi perquè se sentís millor?. El concert va acabar i amb ell la festa al recinte. -Sembla que ja és hora d'anar gitant-se, no et sembla?-. Li va comentar la noia al noi amb rastes. -Dona, per a mi encara és aviat, atès que aquest festival no és barat, doncs faria festa tota la nit. I més si és al teu costat. Al teu costat, tot el que queda de festival-. Es va respondre en la seva ment el jove de rastes. -Si, la veritat és que si. Demà més-. Va dir aquesta vegada en veu alta a la noia amb un lleu somriure. Els dos joves van començar a sortir del recinte i van baixar al càmping de la mà. El jove de rastes s'havia enamorat, el que ell no sabia era el que ella sentia per ell. I que entre ells es posaria un enemic bastant conegut i que sol trencar les relacions, la distancia. La jove va entrar a la seva tenda i mirant al jove li va dir, - Bona nit!-.

La petita Amarat s'havia quedat adormida. El seu cap estava recolzada al seu muscle. Gorka se’n va adonar i la va gitar bé al llit, la va tapar i li va donar un petó al front. -Bona nit, estimada Amarat-. Va deixar el seu llibre sobre la tauleta de nit de la petita de set anys, i se'n va anar a dormir a la seva habitació amb la seva parella.

Queda inaugurat el Blogger en valencià d'Ed Bones!. Com podreu observar el meu Blogger també el teniu al vostre abast en valencià. Vist que les visites en castellà existien, doncs com no vaig a provar amb la meva llengüa natal. Els dos Bogger tindràn el mateix contingut, llevat que casdascú en una llengua diferent. Per començar posaré la portada de "Guerra per amor" la introducció i els dos primers capitols. En aquest Blogger sortiran els capitols un dia abans que en castellà, n'es a dir, tots el dilluns en valencià, i el dimarts en castellà. Disfruteu-lo, cometeu, seguiu.me i critiqueme per millorar. Gràcies!

"Guerra per amor" d'Ed Bones.

Introducció.

El sol s'amagava, i la lluna es va despertar del seu son profund deixant passar a la nit. Amarat Casbena Ulrome de set anys d'edat, havia d’anar a dormir després del seu setè aniversari. Però abans, el seu pare Gorka Casbenas, un important guionista de la segona edat d'Or del cinema a tot el món, allà per l'any 2021, com totes les nits, li contava una història a la seva filla. -Amarat. Aquesta nit t’explicaré una història d'amor que li va passar a un jove no fa gaire. Estàs a punt per endinsar-te en la fantàstica història d'aquesta nit?-. Li va preguntar Gorka a la seva filla. La petita li va afirmar amb el cap, això si, molt a poc a poc per que estava cansada del gran dia que havia tingut, i no tardaria en adormir-se’n. -Bé, doncs a allà anem.

*Nota: La versió castellana no inclou el nom dels personatges definitius, s'ha anirà cambiant segons es vagi pujant al Blogger.

Capítol 1. Les Veïnes.

27 d’abril del 2012, un xaval de cabellera llarga amb rastes, i amb els seus no aparentables vint-i-un anys va arribar amb els seus quatre amics al festival de Villaestorbedo, Vita Rock. Tots els seus amics n’eren, un que tenia rissos,en Cosli; un altre portava ulleres, en Sen; després n'hi havia un que sempre portava una guitarra molt semblant a la que portava Jack Black en la pel·lícula de "Tenacious D. La pua del  destí ", aquest era en Jarbo; i finalment hi havia una noia amb els ulls fotudament bonics i blaus, na Readan.; –I perquè el noi de rastes no té nom?- Va preguntar la petita Amarat. – Doncs per que es un secret d’aquesta història. Si te’l digués la trama no sería la mateixa. D’acord continuem: -Osties tios... això està petadissim, no? -Va dir el jove amb rastes. -I això que hem sortit de casa a les deu del matí, si sortíssim a les vuit del vespre, que és a l’hora que surten els altres, tindríem menys lloc-. Li va contestar Sen. Sobre les tretze hores van arribar al càmping d'aquest festival, i ja estava ple de gent, era tanta la que hi havia, que no podies gairebé ni fer dos passos i no haver ensopegat amb la corda d'alguna tenda de campanya. No obstant, els seus amics i ell, van trobar un lloc on posar les seues quatre tendes de campanya, deixant sense voler un buit, que futurament seria molt ben emplenat. -Ei tios mireu aquí, hi ha lloc per a les nostres tendes-. Va dir en Cosli. -Espero que la meva tenda de campanya es pugui montar, perquè és bastant gran i és on posarem els trastos-. Va expressar en Sen. -Jo me'n vaig a buscar els meus altres amics, no crec que torni, però per si de cas deixo aquí la meva tenda de campanya-. Va afegir el jove de la guitarra. Després de haver muntat les tendes s’en van anar a comprar el papeig per als matins següents. -A veure, què voleu per esmorzar i berenar els dies que anem a ser aquí?-. Va preguntar en Cosli. -Doncs a mi amb croissants em sobra per menjar, si algú vol alguna cosa més per menjar o beure no diré que no-. Va respondre el jove amb rastes. -A mi els croissants, com que no em fan molt. Prefereixo valencianes a croissants-. Afegeix poc després na Readan. Al final van agafar croissants, valencianes i un litre de batut de xocolata per a cadascun, en total quatre.

En tornar del supermercat, es van trobar amb unes noves veïnes, que justament van posar la seva botiga en el buit que es van deixar anteriorment els joves quan van posar les seves tendes. Elles eren allà menjant. Tots es van presentar, menys el jove de rastes que, tímid es va amagar darrere d'un dels seus amics i es va limitar a escoltar. Una d'elles, una pèl-roja explosiva, somni de tot rocker, segons va escoltar el jove amb rastes, era del mateix poble que ell, però ara vivia a Vanleica amb la seva amiga que l'acompanyava al festival i futurament se’n anava a un país que podríem ben dir que es qui porta la batuta d’Uropae.

Eixe país era Emanyal, i se’n anava allí per a estudiar i a viure una temporada. La seva amiga, era de pèl enormement sense paraules, dels espectaculars que eren els seus tirabuixons. -Estudieu o treballeu?. Va preguntar en Sen a les joves veïnes. – Estudiem, biotecnologia, per ser exactes. Per molt rara que sembli la cosa, si en saps una mica de què va, és força interessant-. Va respondre la pèl-roja. -I vosaltres feu alguna cosa?-. Va preguntar en general la noia de tirabuixons. Al que poc a poc van respondre, -Jo electricitat-. Va dir en Cosli, -Jo el mateix que ell-, va respondre amb un lleu somriure en Sen, -Jo faig un FP de cuina-, va respondre na Readan. El jove de rastes, es va fer el boig i no va dir res. -I quants anys teniu?-, Va preguntar en Cosli. -Tenim vint-i-dos anys. Va respondre la pèl-roja. -Nosaltres en tenim des de 20 fins a 22-. Va respondre en Sen.  Després de les presentacions la noia de tirabuixons va dir als seus nous veïns. -Bé, nosaltres ens anem a fer una volta-. Al que va contestar en Sen, -Nosaltres menjarem alguna cosa, i tot plegat sortirem tal volta a veure que tal tot-.  Ja eren les vuit, i encara no havien arribat els dos amics que faltaven. Els nois estaven força preocupats i els intentaren trucar. –No contesten. Es veu que no tenen cobertura-. Va dir en Cosli.

Les deu de la nit van arribar i en això, el mòbil d’en Cosli va començar a sonar. -Ei tios!. Ja hem arribat. On esteu?-. -Ara sortim fora al pàrquing i us recollim-. Així que en Cosli i en Sen sortiren al pàrquing a recollir els amics que faltaven. De sobte, van veure que ja tornaven, un amb els cabells llargs, i l’altra duia els pèls blaus.  –Què vos ha passat Osimej?- Va preguntar na Readan. –Larca i jo hem pillat un senyor embús, res més-. Va respondre el jove de la melena. La nit arribà al càmping i després de sopar el jove de rastes i els seus amics van anar a la seva bola, igual que les seves veïnes. -Nois nosaltres ens anem ja als concerts, ens veiem allà-. Va dir la jove pèl-roja. El jove de rastes s’en va anar poc després amb els seus amics. Atès que aquesta nit no coincidia cap concert i eren els de benvinguda, no va fer falta partir-se en grups. El que no s'imaginava el xaval de rastes, era com acabaria el Vita Rock aquell any. Per a ell, principalment, la que millor li havia caigut al seu cap era la pèl-roja, i quan se li posava una cosa al cap fins que no li donaven carabasses o un simple sí, no es rendia. O això pensava. De vegades, sobre donar-li carabasses intentava reconquistar-les. Però el màgic passaria dies després de tot açò. Són d'aquelles coses que dius, "jo, això?, Mai passarà amb mi. A la poca estona d'anar de concerts el jove i els seus amics van anar a dormir. Per al jove de rastes van anar a dormir aviat per estar en aquell festival.

Capítol 2. Comença la guerra.

28 d'abril del 2012. Eren les dotze del migdia, o com dirien els resacosos d’aquelles hores en aquell lloc, de bon matí. El jove de rastes que dormía sol en la seva tenda, es va despertar de la calor que feia allà dins, i per culpa d’algun xaval que estava tocant els bonbos. Al final es va alçar a esmorçar. Encara eren tots al sac de dormir, inclós les veïnes. En Sen que va escoltar com entrava algú a la tenda a per menjar, va decidir sortir del sac de dormir. –Qué? A fartar, eh..-. Li va dir al jove de rastes. –Si tio, ja fa estona que estic despert, entre la calor que tenía dins la tenda i algú vinga a tocar els tamborets, he tingut que sortir d’allí perqué sino hem tornava boig-. –Et tornes boig i per a evitar-ho vens a fartar-. Li va respondre en Sen al de rastes entre rises. Un cop tots alçats s’en anaren a comprar el dinar i el sopar d'aquell dia. –Bé, que és el que voleu per menjar avui?-. Va dir en Osimej. -Pasta, a mi m'apeteix pasta-. Va dir na Readan. –Jo amb dues barres de pà hem sobra. El companatge ja el portava de casa-. Va dir el de rastes. -D’acord, menjarem pasta. Ara la beguda. Segons acordardarem abans de venir al festival, compraríem ví i cola-. Digué convençut en Cosli.

Quan ja tenien tota la compra s’enadonaren de la immensa cua que hi havia. Com a mínim es van passar quaranta minuts allà esperant que la caixera els cobrés. Quan això va succeir, abans que els comencessin a cobrar van passar per allà les veïnes. La pèl-roja i la noia amb tirabuixons, -Ei! Anem cap a dins a per la compra, fins després-. Va dir la pèl-roja. Els amics del jove de rastes l'únic que van fer va ser saludar. Quan el jove va veure que els seus amics tornaven la salutació ell, tímid es va quedar enrere. Un cop ja en el càmping, van posar la taula per menjar. A la poca estona van arribar les veïnes que van seure també a taula. Com que encara no s'havia assegut ningú dels amics del jove, aquest es va asseure al costat de la pèl-roja, ja que era del seu mateix poble i segons el seu cap tenia més oportunitats, ja que si allà no aconseguia res, ho intenraría al poble. Al principi anava sense cap intenció de res, però quan va voler, de nou aquellamaleïda timidesa del jove se la va jugar, i aquesta timidesa va guanyar aquesta batalla. L’únic que va fer va ser escoltar del que parlaven. No obstant això, a poc a poc la confiança va entrar en batalla amb la timidesa, i li guanyava lentament el seu terreny.

Després d’una estona va començar a parlar amb elles, al costat dels seus amics. –I de quina part del nostre poble vius tú?-. Li va preguntar el de rastes a la pèl-roja. –Doncs tu saps on està el pont on fan el mercadet? Doncs per aquella zona-. –Ah! D’acord, ja sé per on dius. Jo visc, crec que quasi a l’altra punta d’on vius tu. Jo visc a l’entrada sur. A prop de la ronda del Vint-i-cinc d’abril-. En acabar de menjar els amics del jove es van escampar. Uns es van tancar a la tenda de campanya jugant a cartes mentre na Readan mirava com jugaven. I na Larca se’n va anar a pegar una volta. El jove no tenia ganes ni de jugar, ni de mirar, ni de pegar una volta. Sols volia anar de concerts, però ningú volia. Les veïnes, amb un altre veí que es va unir a les tendes dels amics del rasta, varen proposar anar de concerts. El jove de rastes sense pensar-ho va dir que sí. Al final van decidir anar els veïns i el jove de rastes de concerts. Al jove no li va semblar mala idea d’anar tots quatre de concerts.

El veí i el jove amb rastes, aprofitaven per parlar de les noies en tant anaven per davant o estaven al bany. Casualment a cada un li agradava la contrària que l'altre. –Ei tio, a tu t’agrada alguna d’aquestes?-, li va preguntar el veí al jove de rastes. –A veure agradar-me, tant com això no, però la que si que hem fa gràcia és la pèl-roja. I a tu? T’en agrada cap?- Va dir el jove de rastes. –Ostres, doncs a mí m’agrada l’altra, la de tirabuixons, i també resulta que es del mateix poble que jo-. Va contestar el veí. Així que va passar el que no s'esperava ningú, excepte el destí. La confiança va guanyar la segona de les batalles a la timidesa. Van decidir intentar lligar-se a les dues noies, atès que el no ja el tenien, poc calia perdre. Aquest dia si que coincidien alguns concerts, el primer d’ells Obrint Pas i Koma. –Jo hem vaig prometre portar l’estelada per al concert d’Obrint Pas, encara que coincidesi amb Obús o Baron Rojo. Sentint-ho molt, jo no vaig al concert de Koma-. Li va dir el jove de rastes al veí. –D’acord, doncs m’en vaig sol a veure si veig el meus amics-.

I fou quant el jove es va quedar sol amb les dues noies. De sobte es quan veu en Xavi Sarrià i els seus companys d’Obtint Pas que comencen a sortir. El jove de rastes empren la seva bandera i comença a ballar “Coratge”, “El Cant dels Maulets”, “La Malaguenya de Barxeta”, i tot el repertori que va tocar Obrint Pas. Tot açò, amb l’estelada ben alta. Cada cop que algú se li acostava li donava suport. Cosa que li era extrany ja que si haguera sortit amb aquesta bandera pel carrer d’on vivía fa un temps, l’hagueren enxampat contra una paret, l’hagueren apallisat i trencat la bandera, i se’n hagueren rigut d’ell.

De concert en concert, i la nit va parar i va donar pas de nou a un vell conegut anomenat somni. De nou, per al jove de rastes, van anar a dormir massa prompte per al seu gust. També cal dir que el temps no acabava d'acompanyar, ja que començava a ploure. La guerra no havia fet més que començar. I batalles entre dos llegendaris començaria aviat a ressonar dins del jove amb rastes.