Queda inaugurat el Blogger en valencià d'Ed Bones!. Com podreu observar el meu Blogger també el teniu al vostre abast en valencià. Vist que les visites en castellà existien, doncs com no vaig a provar amb la meva llengüa natal. Els dos Bogger tindràn el mateix contingut, llevat que casdascú en una llengua diferent. Per començar posaré la portada de "Guerra per amor" la introducció i els dos primers capitols. En aquest Blogger sortiran els capitols un dia abans que en castellà, n'es a dir, tots el dilluns en valencià, i el dimarts en castellà. Disfruteu-lo, cometeu, seguiu.me i critiqueme per millorar. Gràcies!

"Guerra per amor" d'Ed Bones.

Introducció.

El sol s'amagava, i la lluna es va despertar del seu son profund deixant passar a la nit. Amarat Casbena Ulrome de set anys d'edat, havia d’anar a dormir després del seu setè aniversari. Però abans, el seu pare Gorka Casbenas, un important guionista de la segona edat d'Or del cinema a tot el món, allà per l'any 2021, com totes les nits, li contava una història a la seva filla. -Amarat. Aquesta nit t’explicaré una història d'amor que li va passar a un jove no fa gaire. Estàs a punt per endinsar-te en la fantàstica història d'aquesta nit?-. Li va preguntar Gorka a la seva filla. La petita li va afirmar amb el cap, això si, molt a poc a poc per que estava cansada del gran dia que havia tingut, i no tardaria en adormir-se’n. -Bé, doncs a allà anem.

*Nota: La versió castellana no inclou el nom dels personatges definitius, s'ha anirà cambiant segons es vagi pujant al Blogger.

Capítol 1. Les Veïnes.

27 d’abril del 2012, un xaval de cabellera llarga amb rastes, i amb els seus no aparentables vint-i-un anys va arribar amb els seus quatre amics al festival de Villaestorbedo, Vita Rock. Tots els seus amics n’eren, un que tenia rissos,en Cosli; un altre portava ulleres, en Sen; després n'hi havia un que sempre portava una guitarra molt semblant a la que portava Jack Black en la pel·lícula de "Tenacious D. La pua del  destí ", aquest era en Jarbo; i finalment hi havia una noia amb els ulls fotudament bonics i blaus, na Readan.; –I perquè el noi de rastes no té nom?- Va preguntar la petita Amarat. – Doncs per que es un secret d’aquesta història. Si te’l digués la trama no sería la mateixa. D’acord continuem: -Osties tios... això està petadissim, no? -Va dir el jove amb rastes. -I això que hem sortit de casa a les deu del matí, si sortíssim a les vuit del vespre, que és a l’hora que surten els altres, tindríem menys lloc-. Li va contestar Sen. Sobre les tretze hores van arribar al càmping d'aquest festival, i ja estava ple de gent, era tanta la que hi havia, que no podies gairebé ni fer dos passos i no haver ensopegat amb la corda d'alguna tenda de campanya. No obstant, els seus amics i ell, van trobar un lloc on posar les seues quatre tendes de campanya, deixant sense voler un buit, que futurament seria molt ben emplenat. -Ei tios mireu aquí, hi ha lloc per a les nostres tendes-. Va dir en Cosli. -Espero que la meva tenda de campanya es pugui montar, perquè és bastant gran i és on posarem els trastos-. Va expressar en Sen. -Jo me'n vaig a buscar els meus altres amics, no crec que torni, però per si de cas deixo aquí la meva tenda de campanya-. Va afegir el jove de la guitarra. Després de haver muntat les tendes s’en van anar a comprar el papeig per als matins següents. -A veure, què voleu per esmorzar i berenar els dies que anem a ser aquí?-. Va preguntar en Cosli. -Doncs a mi amb croissants em sobra per menjar, si algú vol alguna cosa més per menjar o beure no diré que no-. Va respondre el jove amb rastes. -A mi els croissants, com que no em fan molt. Prefereixo valencianes a croissants-. Afegeix poc després na Readan. Al final van agafar croissants, valencianes i un litre de batut de xocolata per a cadascun, en total quatre.

En tornar del supermercat, es van trobar amb unes noves veïnes, que justament van posar la seva botiga en el buit que es van deixar anteriorment els joves quan van posar les seves tendes. Elles eren allà menjant. Tots es van presentar, menys el jove de rastes que, tímid es va amagar darrere d'un dels seus amics i es va limitar a escoltar. Una d'elles, una pèl-roja explosiva, somni de tot rocker, segons va escoltar el jove amb rastes, era del mateix poble que ell, però ara vivia a Vanleica amb la seva amiga que l'acompanyava al festival i futurament se’n anava a un país que podríem ben dir que es qui porta la batuta d’Uropae.

Eixe país era Emanyal, i se’n anava allí per a estudiar i a viure una temporada. La seva amiga, era de pèl enormement sense paraules, dels espectaculars que eren els seus tirabuixons. -Estudieu o treballeu?. Va preguntar en Sen a les joves veïnes. – Estudiem, biotecnologia, per ser exactes. Per molt rara que sembli la cosa, si en saps una mica de què va, és força interessant-. Va respondre la pèl-roja. -I vosaltres feu alguna cosa?-. Va preguntar en general la noia de tirabuixons. Al que poc a poc van respondre, -Jo electricitat-. Va dir en Cosli, -Jo el mateix que ell-, va respondre amb un lleu somriure en Sen, -Jo faig un FP de cuina-, va respondre na Readan. El jove de rastes, es va fer el boig i no va dir res. -I quants anys teniu?-, Va preguntar en Cosli. -Tenim vint-i-dos anys. Va respondre la pèl-roja. -Nosaltres en tenim des de 20 fins a 22-. Va respondre en Sen.  Després de les presentacions la noia de tirabuixons va dir als seus nous veïns. -Bé, nosaltres ens anem a fer una volta-. Al que va contestar en Sen, -Nosaltres menjarem alguna cosa, i tot plegat sortirem tal volta a veure que tal tot-.  Ja eren les vuit, i encara no havien arribat els dos amics que faltaven. Els nois estaven força preocupats i els intentaren trucar. –No contesten. Es veu que no tenen cobertura-. Va dir en Cosli.

Les deu de la nit van arribar i en això, el mòbil d’en Cosli va començar a sonar. -Ei tios!. Ja hem arribat. On esteu?-. -Ara sortim fora al pàrquing i us recollim-. Així que en Cosli i en Sen sortiren al pàrquing a recollir els amics que faltaven. De sobte, van veure que ja tornaven, un amb els cabells llargs, i l’altra duia els pèls blaus.  –Què vos ha passat Osimej?- Va preguntar na Readan. –Larca i jo hem pillat un senyor embús, res més-. Va respondre el jove de la melena. La nit arribà al càmping i després de sopar el jove de rastes i els seus amics van anar a la seva bola, igual que les seves veïnes. -Nois nosaltres ens anem ja als concerts, ens veiem allà-. Va dir la jove pèl-roja. El jove de rastes s’en va anar poc després amb els seus amics. Atès que aquesta nit no coincidia cap concert i eren els de benvinguda, no va fer falta partir-se en grups. El que no s'imaginava el xaval de rastes, era com acabaria el Vita Rock aquell any. Per a ell, principalment, la que millor li havia caigut al seu cap era la pèl-roja, i quan se li posava una cosa al cap fins que no li donaven carabasses o un simple sí, no es rendia. O això pensava. De vegades, sobre donar-li carabasses intentava reconquistar-les. Però el màgic passaria dies després de tot açò. Són d'aquelles coses que dius, "jo, això?, Mai passarà amb mi. A la poca estona d'anar de concerts el jove i els seus amics van anar a dormir. Per al jove de rastes van anar a dormir aviat per estar en aquell festival.

Capítol 2. Comença la guerra.

28 d'abril del 2012. Eren les dotze del migdia, o com dirien els resacosos d’aquelles hores en aquell lloc, de bon matí. El jove de rastes que dormía sol en la seva tenda, es va despertar de la calor que feia allà dins, i per culpa d’algun xaval que estava tocant els bonbos. Al final es va alçar a esmorçar. Encara eren tots al sac de dormir, inclós les veïnes. En Sen que va escoltar com entrava algú a la tenda a per menjar, va decidir sortir del sac de dormir. –Qué? A fartar, eh..-. Li va dir al jove de rastes. –Si tio, ja fa estona que estic despert, entre la calor que tenía dins la tenda i algú vinga a tocar els tamborets, he tingut que sortir d’allí perqué sino hem tornava boig-. –Et tornes boig i per a evitar-ho vens a fartar-. Li va respondre en Sen al de rastes entre rises. Un cop tots alçats s’en anaren a comprar el dinar i el sopar d'aquell dia. –Bé, que és el que voleu per menjar avui?-. Va dir en Osimej. -Pasta, a mi m'apeteix pasta-. Va dir na Readan. –Jo amb dues barres de pà hem sobra. El companatge ja el portava de casa-. Va dir el de rastes. -D’acord, menjarem pasta. Ara la beguda. Segons acordardarem abans de venir al festival, compraríem ví i cola-. Digué convençut en Cosli.

Quan ja tenien tota la compra s’enadonaren de la immensa cua que hi havia. Com a mínim es van passar quaranta minuts allà esperant que la caixera els cobrés. Quan això va succeir, abans que els comencessin a cobrar van passar per allà les veïnes. La pèl-roja i la noia amb tirabuixons, -Ei! Anem cap a dins a per la compra, fins després-. Va dir la pèl-roja. Els amics del jove de rastes l'únic que van fer va ser saludar. Quan el jove va veure que els seus amics tornaven la salutació ell, tímid es va quedar enrere. Un cop ja en el càmping, van posar la taula per menjar. A la poca estona van arribar les veïnes que van seure també a taula. Com que encara no s'havia assegut ningú dels amics del jove, aquest es va asseure al costat de la pèl-roja, ja que era del seu mateix poble i segons el seu cap tenia més oportunitats, ja que si allà no aconseguia res, ho intenraría al poble. Al principi anava sense cap intenció de res, però quan va voler, de nou aquellamaleïda timidesa del jove se la va jugar, i aquesta timidesa va guanyar aquesta batalla. L’únic que va fer va ser escoltar del que parlaven. No obstant això, a poc a poc la confiança va entrar en batalla amb la timidesa, i li guanyava lentament el seu terreny.

Després d’una estona va començar a parlar amb elles, al costat dels seus amics. –I de quina part del nostre poble vius tú?-. Li va preguntar el de rastes a la pèl-roja. –Doncs tu saps on està el pont on fan el mercadet? Doncs per aquella zona-. –Ah! D’acord, ja sé per on dius. Jo visc, crec que quasi a l’altra punta d’on vius tu. Jo visc a l’entrada sur. A prop de la ronda del Vint-i-cinc d’abril-. En acabar de menjar els amics del jove es van escampar. Uns es van tancar a la tenda de campanya jugant a cartes mentre na Readan mirava com jugaven. I na Larca se’n va anar a pegar una volta. El jove no tenia ganes ni de jugar, ni de mirar, ni de pegar una volta. Sols volia anar de concerts, però ningú volia. Les veïnes, amb un altre veí que es va unir a les tendes dels amics del rasta, varen proposar anar de concerts. El jove de rastes sense pensar-ho va dir que sí. Al final van decidir anar els veïns i el jove de rastes de concerts. Al jove no li va semblar mala idea d’anar tots quatre de concerts.

El veí i el jove amb rastes, aprofitaven per parlar de les noies en tant anaven per davant o estaven al bany. Casualment a cada un li agradava la contrària que l'altre. –Ei tio, a tu t’agrada alguna d’aquestes?-, li va preguntar el veí al jove de rastes. –A veure agradar-me, tant com això no, però la que si que hem fa gràcia és la pèl-roja. I a tu? T’en agrada cap?- Va dir el jove de rastes. –Ostres, doncs a mí m’agrada l’altra, la de tirabuixons, i també resulta que es del mateix poble que jo-. Va contestar el veí. Així que va passar el que no s'esperava ningú, excepte el destí. La confiança va guanyar la segona de les batalles a la timidesa. Van decidir intentar lligar-se a les dues noies, atès que el no ja el tenien, poc calia perdre. Aquest dia si que coincidien alguns concerts, el primer d’ells Obrint Pas i Koma. –Jo hem vaig prometre portar l’estelada per al concert d’Obrint Pas, encara que coincidesi amb Obús o Baron Rojo. Sentint-ho molt, jo no vaig al concert de Koma-. Li va dir el jove de rastes al veí. –D’acord, doncs m’en vaig sol a veure si veig el meus amics-.

I fou quant el jove es va quedar sol amb les dues noies. De sobte es quan veu en Xavi Sarrià i els seus companys d’Obtint Pas que comencen a sortir. El jove de rastes empren la seva bandera i comença a ballar “Coratge”, “El Cant dels Maulets”, “La Malaguenya de Barxeta”, i tot el repertori que va tocar Obrint Pas. Tot açò, amb l’estelada ben alta. Cada cop que algú se li acostava li donava suport. Cosa que li era extrany ja que si haguera sortit amb aquesta bandera pel carrer d’on vivía fa un temps, l’hagueren enxampat contra una paret, l’hagueren apallisat i trencat la bandera, i se’n hagueren rigut d’ell.

De concert en concert, i la nit va parar i va donar pas de nou a un vell conegut anomenat somni. De nou, per al jove de rastes, van anar a dormir massa prompte per al seu gust. També cal dir que el temps no acabava d'acompanyar, ja que començava a ploure. La guerra no havia fet més que començar. I batalles entre dos llegendaris començaria aviat a ressonar dins del jove amb rastes.