Capítol 5. La batalla final. (Part 1ª)
Un cop ferem els plans tots junts, varem decidir partir-nos elles d'una banda i els meus amics i jo per d’un altra. Així que, una vegada abans de que es fessin les set i mitja de la tarda començarem a pujar al recinte, perquè el concert d’Obús començava a les vuit.
-No creieu que pugem molt aviat al recinte?-. Preguntà Laba en general. -En realitat no, perquè ahir per la nit, quan en Gorka i jo varem pujar, del càmping al recinte hi ha gairebé deu minuts, i sobre ser les tres de la matinada o per aquí, a la cua per entrar dins el recinte ens trobem gairebé quinze minuts. La cua era immensa-. Li va contestar Amarat a Laba. -Cert, i a mi em sobaren fins i tot, les pilotes. I el noi que revisava les polseres, em va tirar tan fort de la polsera que gairebé me la arrenca-. Vaig dir jo tot frustrat. -La veritat és que s'estan passant amb això de la seguretat. A Gorka ahir, va venir amb la seva bandera i el seu pal. Els fils de la bandera els varen arrencar d'arrel i li van tirar el pal. Crec que es passen una mica-. Va dir Amarat, una mica descontenta amb l'actuació de seguretat al festival.
Quan més a prop estàvem del recinte, més gent hi havia. Era tanta que sense adonar-nos, na Laba i na Amarat es van separar de nosaltres. L'únic que es va adonar era jo. Que encara intentava buscar un moment per parlar amb Amarat sobre el que va passar ahir a la nit. Així que, no sabia si anar a buscar-les o seguir amb els meus amics cap endavant al concert d’Obús.
Tot d'una, el cap va començar a ressorgir de la batalla perduda. I, entre el record de les paraules del meu amic va atacar fortament i amb valentia sense perdre el temps al cor. I va ser en aquest moment, quan va ferir de gravetat al cor. Va ser quan vaig decidir fer el que avui en dia em penedeixo en part. Vaig seguir amb els meus amics, i me’n vaig anar amb ells al concert d’Obús. Vaig decidir pensar en mi en comptes de amb ella. El meu cap em va demanar ser una mica egoista. Però, sabia que per estimar a algú has de pensar en la teva parella abans que en tu mateix. Tot i així, me'n vaig anar amb ells. Arribem a la cua del recinte i allà ens tirarem gairebé vint minuts. Mentre fèiem cua per entrar, un núvol més negre que el carbó es va posar damunt de nosaltres. -No fotis... Tios, no es pot posar a ploure ara. Si comença a ploure no podré veure tocar Obús-. Vaig dir amb desil·lusió. Efectivament, no va començar a ploure. Pitjor, va començar a pedregar molt i la calamarsa era bastant totxo. -De debò, haurien de canviar-li el nom al festival, i posar-li Calamarsa Rock. És impossible que pedregui tant en tan poc temps. Aquest festival el conec amb molt poc sol. O plou o pedrega-. Vaig dir amb cabreig mig entre rialles. Tot d'una es comença a escoltar gent de la cua que feia conyes de la fi del món: -Anem a morir!. És la fi del món, ja ho va dir el Papa, no feu servir el condó o el dia que arribi l'Apocalipsi sereu els primers a morir-. -Doncs crec que a mi em toca el primer, utilitze dues caixes a la setmana-. Estàs segur?. Perquè jo faig servir tres-.
Allò era un caos, pedregava mentre alguns cridaven i deien bestieses. Fins que al final varem sortir d'allà i entrarem al recinte. Escoltarem a Fortu, el que significava que el concert ja havia començat. En comptes d'entrar i anar al concert, els meus amics es van aturar en una botiga. Els meus pensaments al costat del cor, rugien de ràbia en haver seguit amb els meus amic i no a buscar a na Amarat per parlar amb ella. Em passi deu minuts esperant que acabessin. Però van anar a una altra botiga a comprar-se samarretes heavy’s. I va ser quan una altre núvol negre vingué cap a mi. Però aquest cop venia en forma de dona, ja que vaig veure entrar a na Laba i na Amarat al recinte. Jo vaig fer com si no les veiés, però era inevitable. Els meus amics les van veure, i elles es van acostar i van començar a parlar. I de nou, el cor va caure en coma enmig de la batalla, i es va resetejar. No vaig mirar a Amarat a la cara. És més, ella es vaquedar mirant-me, i es va quedar molt estranyada. -Bé, nosaltres ens anem a veure unes coses, i al concert que teníem planejat anar-. Va dir Laba. -D'acord, doncs com tu també volies veure Sôber quedarem al punt de trobada, deu minuts abans del concert-. Va dir en Cosli amb seguretat. Elles se’n van anar a per unes camises, i nosaltres anarem a veure si encara pillàvem alguna cosa del concert d’Obús. En arribar a l'escenari estaven tocant una de les meves favorites, "Que te jodan". Després va seguir el seu set-list amb "Te visitará la muerte", "Esta ronda la paga Obús" finalitzant amb "Cállate" i "Va a estallar el Obús". En definitiva, el poc que vaig agafar del concert, m'ho vaig passar molt bé. Però això no treia que el meu cap li estigués donant una pallissa al meu cor. Li feia puntada rere puntada a l'estómac i deixant-lo mig inconscient. El cor, sobre estar malament ferit pensava en ella amb tota la força. Mentre el cap cantava les cançons d’Obús, el cor pensava inpausadament amb ella.
Després d'aquest concert, jo em volia quedar, ja què en començaria poc després en Rosendo, però els meus amics van preferir anar a per el sopar. A la part superior del recinte, on estaven les botigues per comprar camises i altres coses, davant hi havia els llocs per comprar el menjar. Minuts abans d'arribar a pel menjar, va començar a diluviar. Era tant l'aigua que queia en tan poc temps, que varem haver d'anar corrent fins al lloc de menjar. Tots ens demanem el mateix: truita de patates. No era del dia, era precuinat i el pa estava passat. És clar, era d'esperar, però jo, ignorant de mi, vaig pensar que tot seria del dia. A això li varem afegir l'aigua que va mullar l'entrepà. Anarem corrent fins el tendal més proper, però no hi cabia ni una agulla. Estava tan ple i plovia tant, que sobre posar-nos allà sota, ens mullàvem igual. La hores passaven i ja era l'hora que varem quedar amb na Laba per veure Sôber. La intentarem cridar al mòbil, però era tal l'aigua que queia i els raigs que havien aquell dia, que per poca cobertura que tenia no responia al telèfon. Els meus amics, ja que va amansar una mica la pluja, van pensar anar al càmping. Jo vaig voler oposar-me’n. Era el moment per buscar a na Amarat i parlar amb ella. Però, com la trobava?. El recinte era molt gran, i trigaria molt en trobar-la. I tampoc sabria en quin escenari estaria. Així que, el cap va perdre la raó en si mateixa i sense pietat va començar a matxacar al cor, el va aixecar del terra li va pegar un cop a la cara ben fort, i el va deixar en coma a terra de nou. Va ser quan vaig decidir baixar amb ells i passar definitivament d’Amarat.
Arribem al càmping i ens canviem tots de roba. Ens ficarem en una de les tendes, concretament la de Sen. Posarem el càmping gas al costat per a gaudir de la calor que treia, i aixecar-nos el més prompte possible per a no refredar-nos. Comencem a parlar fins que les parpelles de na Readan li varen començar a decaure, i fou quan Cosli i Osimej, van decidir anar-se’n a la seva tenda. Jo em vaig quedar a la tenda al costat del càmping gas assecant la roba. Fins que a la poca estona ... -Sorpresa!. Què fas aquí tot solitari?-. Va dir na Laba sorprenent. -Entra aquí dins i ho sabràs-. El que jo no sabia, és que a na Laba l'acompanyava algú. -Oh!. Que calentet. Amarat, mira, entra que aquí s'està súper bé-. Quan vaig escoltar aquest nom dels llavis de Laba, la meva cara no es podia distingir de la neu. Em vaig quedar estrany, sense saber que dir. -Us hem estat esperant per anar al concert de Sôber, però no heu acudit-. -Ja ho sé Laba, t'hem trucat per dir-te que ens hi baixàvem però en no respondre t'hem enviat un missatge. L'has rebut?-. -Si, fa tot just uns minuts-. -Doncs que sàpigues que Los Suaves han fet un concertàs-. Va dir Amarat. -Cert, com Sôber-. -I digues Laba, han tocat la de "Arrepentido"?-. - Si!, L'última que han tocat ha sigut aquesta-. Em va respondre Laba. -Quins concerts queden?-. Pregunti en general, per veure si Amarat responia alguna cosa. -Espera que tregui l'horari. El proper a tocar són El Últim Ke Zierre dins de quaranta minuts i a les tres Skunk DF-. Em va respondre Laba. -A mi m'agradaria anar a veure'ls. Voleu anar?-. -Jo tinc son i estic cansada. Em quedo aquí al càmping. Aneu vosaltres dos si voleu-. Em va respondre Laba. -Tú tens ganes d'anar Amarat?-. -Jo si. Però, i els altres?. -Crec que ja estan al llit cada un a la seva tenda-. Llavors va ser quan es va escoltar al meu amic Cosli. El mateix que em va dir que no fos amb elles per que semblava un acoblat, va començar a cridar. -Eh!, Com que estem adormits?. Estem desperts. Va dir mig somrient. -Te'n vens al recinte?-. Va dir il·lusionada Amarat. -Si. Anirem el meu cosí i jo. Si molestem no anem, eh?-. Va dir rient. -No, no. Que va!. Veniu també-. Alguna cosa dins del meu cos inspirava ira i ràbia. No volia que vinguessin ells. Volia estar tranquil amb ella, sense ningú que fes nosa.
Llavors el cap va agafar al cor i el va emmordassar. Li va cridar sense pietat: -Veus, veus com ella no et vol. Només s'ha aprofitat de tu. Has estat el seu fidel gosset, i ara t'ha abandonat per un altre. Un altre que, des del principi ho va tenir tot planejat. Volia estar amb ella, treure't del mig. Tenir el camí lliure-. I seguidament li bufeteig repetidament. El cor en estar mig en coma no responia. Així que per acabar amb el cor, el cap va trucar a un fidel aliat seu per així acabar vencedor d'aquesta guerra. Aquest aliat era sense més ni menys que, la gelosia.
Jo vaig callar, no vaig dir res. I finalment vam anar tots quatre al recinte, a gaudir el que quedava de festival.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada